Imatge de Sant Jordi Breviari de Martí l'humà (1356 - 1410)

Sant Jordi  és una icona universal. Pot ser perquè representa la lluita contra el que és injust. Pot ser perquè significa la transformació, el canvi, que fa que un drac terrible esdevingui un ésser mans com un xai, que es deixa dur -  agafat amb el cinturó del vestit de la princesa -  fins el centre del poble, seguint les passes de la jove donzella que poc abans es volia cruspir, i allà,  al mig de la plaça, davant de tots els habitats del llogaret,  el cavaller li donarà mort; i de la sang derramada sorgirà un roser ple de belles flors.

Més enllà de la llegenda, adobada en cada territori d’aspectes que la fan singular, malgrat ser probablement la més coneguda i estesa arreu del món, Sant Jordi es un referent per a catòlics, ortodoxes, anglicans,  protestants i fins i tot els musulmans sufís.

El coneixement de l’existència de la llegenda i de la vida i martiri de Sant Jordi sempre ha estat lligat a un llibre, “La Llegenda Àuria”, però abans ja hi havia textos que recollien referències del sant o de la seva llegenda .


Sant Jordi: del silenci al reconeixement. 
Trobem citat Sant Jordi, al Concili de Nicea l’any 325 però la seva història es considera un text apòcrif i per tant es decideix que no formi part de la litúrgia. Cal recordar que aquest va ser  el primer Concili celebrat pel Cristianisme,  convocat per l’emperador romà Constantí, just dos anys després que fes un edicte on castigava amb penes severes a qui volgués obligar els cristians a participar dels actes de culte pagà i just dotze anys després que en l’Edicte de Milà confirmés un altre Edicte anomenat  “de la tolerància” que havia dictat a Sàrdica (Sofia)  l’emperador Galeri pel qual es permetia la llibertat de culte i que els cristians poguessin divulgar la seva creença i així aconseguir nous conversos. Per tant des de les primeres èpoques del cristianisme s’havia fet referències a aquest sant, però malgrat això pesava i molt la incertesa de la seva existència i del seu martiri.

Sant Jordi apareix de nou al "Decretum Gelasianum" atribuït a Gelasi, qui va ser bisbe de Roma entre el 492 i el 496, en aquest decretes fa referència a llibres apòcrifs, que no s’han inclòs en els textos que es llegeixen a la missa i entre ells es troba el del Martiri de Sant Jordi, malgrat que en altre punt del document justifica que no inclouen aquest i el d’altre dos sants per raons de prudència en funció de qui havia pogut escriure aquests textos, i no dubtant que tot catòlic sap que un màrtir pot suportar el que expliquen les històries relatives a sants com Sant Jordi, Sant Cirilo o Santa Julita gràcies a la força de Déu, però, en relació als textos que expliquen els seus martiris, Gelasi s’estima continuar la línia tradicional i no incloure’ls per evitar possibles burles dels no creients. Gelasi va continuar deixant com apòcrif el text del martiri de Sant Jordi  i per això no va ser considerat text canònic, tot i que en “De libris recipiendis” diu que Sant Jordi és un sant justament reverenciat, però que les seves accions només havien sigut conegudes per Déu.  La qual cosa apunta a que, malgrat tot, els cristians sentien devoció per Sant Jordi.
El Decretum Gelasianum també recull com apòcrifs escrits  com ara els evangelis de Pere, de Tomàs, de Felip, de Jaume el menor, entre molts altres.

També es cita Sant Jordi en obres de Teodosio Perigeta (circa 530), per Sant Antonino de Piacenza al 570 i per San Adamnano de Hy el 670, en aquest cas en relació a la tomba del sant.

Així  Teodosio Perigeta a la seva obra “De situ terrae sanctae” en diu que a Lydda (Diospoli), a Palestina, era venerat el seu sepulcre. Va ser el primer en parlar de la seva tomba.

«in Diospolis, ubi sanctus Georgius martyrizatus est, ibi et corpus eius est et multa mirabilia fiunt”

Tomba de Sant Jordi a Lydda

L'església de Lydda.
Benjamí de Tudela, (1130-1173) va ser un jueu navarrès que en ple segle XII va fer un viatge que va durar uns catorze anys des de la seva Tudela natal fins a l'actual Iraq.  a la seva obra "Itinerari de  Benjamin de Tudela" ens explica que d'entre les 190 ciutats que va visitar es trobava Lydda, ala que es refereix com Sant Jordi. Era el temps de les Croades, i aquesta població era una ciutat molt estimada perquè havia estat el lloc de neixement de Sant Jordi.



El temps de les reliquies i de les primeres esglésies dedicades al món catòlic europeu a Sant Jordi
Gregori de Tours (538-594) va ser bisbe de Tours  a més d’historiador. A la seva obra “Miraculorum liber” explica que al segle VI s’havien traslladat les relíquies de Sant Jordi a Limoges i a Le Mans, per després dispersar-se per tot Occident.

Venancio Fortunato , (536-610) bisbe de Poitiers, escriptor i poeta,  cita a la seva obra "Miscellanea", avui més coneguda com “Carmina" composta d’onze llibres, l’existència d’una església dedicada a Sant Jordi. Així que malgrat ser un dels sants deixats de costat pels textos oficials de l’Església, la veneració per Sant Jordi havia continuat present a la feligresia i havia arribat a ser titular de l’advocació al menys d’una església catòlica. Al cristianisme ortodox ja existien imatges de Sant Jordi des del segle VI al Monastir de Santa Caterina del Sinaí a Egipte.
(Per cert que Fortunato és autor de l'himne  “Pange Lingua Gloriosi Proelium Certaminis”, i en el seu moment Sant Tomàs d’Aquí, (1225- 1274) va començar el seu himne “Pange Lingua Gloriosi Corporis Mysterium”amb les tres primeres paraules de l’obra de Venancio Fortunato)

Pel que fa a referències escrites d’origen anglosaxó, al calendari de Beda el Venerable, (672-735) també apareix citat Sant Jordi en relació al seu martiri, també situant-lo a Diaspoli, afegint que abans es deia Lydda. (Però hi ha indicis que en textos anglosaxons anteriors a aquesta data també haurien cites a Sant Jordi).

Universalització de la devoció i del seu patronatge
En algun moment posterior a l'any 900 Sant Jordi esdevé un icona universal i aquell sant que canònicament no tenia cap text que avalés el seu martiri passa a ser venerat en moltes poblacions, sent els bisbes locals els que l'autoritzen. El Sínode d'Oxford de 1222 va declara Sant Jordi Patró d'Anglaterra.

A Catalunya se'l va anomenar patró abans. Es troben dades del culte a Sant Jordi també a partir d'aquest mateix segle (X)  i des de l'any 1053 es troba testimonida una de les primeres capelles que se li dedica, la de Sant Jordi de Lloberes a Gaià (Bages) i l'any 1096, arrel la Batalla d'Alcoraz Pere I d'Aragó ho nomena Patró de la Cavalleria i de la Noblesa de la Corona d'Arago.  L'any 1667 el Papa Climent IX aprovà que la Diada de Sant Jordi fos festa a tot el Principat doncs era el seu Patró.

 És a més Patró de Portugal, Gènova, Grècia, Rússia, Geòrgia, i Etiòpia entre d’altres. També va ser escollit com a Patró dels Boys Scouts.

Manuscrit de la Llegenda Daurada escrit a França al segle XIV

L'obra que ha difós la vida, martiri i llegenda de Sant Jordi. 
Arribem al punt en que una obra recolliria la vida d’un gran nombre de sants, entre ells Sant Jordi, i que tindria tant èxit que després de la Bíblia seria el llibre més conegut del món catòlic “La Llegenda Àurea”.

De nou un bisbe, aquest cop de Gènova nomenat Jacobus de Voragine  (Iacopo da Varazze)(1230-1298) va escriure aquest llibre que serà el més influent quant a iconografia pictòrica i escultòrica en relació a com identificar els sants.  Hem d’entendre que en una societat on la paraula escrita no era entesa per la gran majoria de les persones, la imatge era la manera d’identificar fàcilment les histories s’explicaven de manera oral. Així que els sants, gràcies a la manera en que van ser descrits en aquest llibre eren fàcilment identificables quan els veien a una pintura d’una església o a un quadre.

Es creu que el llibre es va escriure entre el 1250 i el 1260. Com en aquell temps els llibres s’havien d’escriure i de copiar a ma, a les moltes còpies que es van anar fent s’afegien o en treien de vegades sants o parts de relats.  De totes les còpies que es van arribar a fer, i perquè ens puguem fer una idea de com va ser de popular aquesta obra, cal dir que es conserven entre 900 i 1000 còpies.

Detall del manuscrit de la Llegenda Daurada conservat a la Bayeriche Staatsbibliothek de Munich

El manuscrit més antic d'aquesta obra es conserva està a la Bayerische Staatsbibliothek de Munich i el tenen datat a l'any 1280

Els manuscrits en català de la Llegenda Daurada
De la còpia en català escrita el segle XIII i conservada a la Biblioteca Nacional de França es va editar per Rafael Dalmau l’any 1977 per la Fundació Salvador Vives Casajuana amb text comentat, glossat i fixat per la Dra. Ch. S. M: Kniazzeh, el Dr. E. J. Neugaard, i amb prefaci i aportacions de Joan Coromines amb el títol de Vida dels sants rosselloneses.

A la Universitat de Barcelona hi ha un manuscrit al que també fa referència Coromines en l’obra  que van publicar l’any 1977 . Es tractaria d’una còpia feta d’un altre còpia. En aquest manuscrit apareix afegit un títol que també faria fortuna “Flos Santorum” i es troba datat al segle XIV.

Altre manuscrit en català, també del segle XIV, es troba a la Biblioteca del Monestir de l’Escorial, on consta el títol de “Flos santorum en cathala”afegit a les guardes, aquest text es va afegir  amb posterioritat al temps en que es va fer la còpia.

A la Reial Acadèmia de la Història hi ha un altre manuscrit en català d’aquesta obra, a la qual també es va afegir posteriorment  el títol de “Vida y milagros de diferentes santos en un libro de foleo”. La còpia és data entre els anys 1350 i 1400.

Finalment a l’Arxiu Capitular de Vic es troba una altre manuscrit d’aquest llibre que va servir per l’obra que va publicar l’any 1975 Nolasc Rebull.  La datació més probable situa la còpia d’aquest manuscrit en el segle XV.  Segons indica l’obra de Rebull, aquest manuscrit contindria una reelaboració del text original de l’obra original de Voràgine.

Alguns incunables
Un  cop inventada l’impremta es va continuar difonent aquesta obra i així tenim també peces denominades incunables, és a dir, peces impreses a Europa entre el 1470 i abans del diumenge de Pasqua de 1501.

A la Biblioteca de la Universitat de Barcelona es troba un incunable datada el 6 de maig de 1478, però el catàleg d’incunables d’aquesta biblioteca  recull també dues peces de 1482, una de 1483 (amb text taxat per la inquisició; la inquisició havia estat fundada pels Reis Catòlics el 1478 per mantenir l’ortodòxia catòlica), altra de 1488 ( en aquesta apareix una nota dels censors de la Inquisició de l’any 1652), altre de 1493,  altre de 1494, i un altre de 1497. Prova doncs que va ser un llibre de molt èxit.


De la relació de Sant Jordi i les seves relíquies amb reis, conqueridors i cavallers creuats. 
Antoni  Rubió i Lluch (Fill de Rubió i Ors)  va deixar un obre de gran interès,  el llibre “Documents per l’historia de la cultura catalana mig-eval” publicada per l’Institut d’Estudis Catalans entre 1908 i 1921, i en un d’aquest documents apareix una cita que ens demostra fins quin punt la popularitat de Sant Jordi havia calat en Pere El Cerimoniós (1336-1387) qui al llarg de la seva vida va intentar aconseguir la relíquia del cap de Sant Jordi que a les hores es considerava estava al castell grec de Livadia; ho va provar dos cop, així en el segon intent va fer arribar un ordre a Felip Dalmau de Rocaberti, on li deia:

“...cobeiem molt haver lo dit cap per la gran devoció que hi havem.”

Relíquia del Crani de Sant Jordi Basílica de Sant Jordi a Velabro (Roma)

Pere I no va aconseguir el cap de Sant Jordi, de fet sembla que el va prendre Gautier de Brienne, Duc d’Atenes.  Aquest duc va provar d’engalipar la Companya Catalana (Els Almogàvers) a qui havia contractat per a lluitar contra els bizantins i a qui després no va voler pagar;  el resultat va ser que els Almogàvers se li van girar i en una sonada batalla el van matar, i es van quedar amb el Ducat d’Atenes restant com a nou Duc en Roger Deslaur, però el cap de Sant Jordi ja no hi era al castell.

El rei Eduard III va crear l'Ordre de la Jarretera cap el 1348. El llibre és de 1435

El cap de Sant Jordi, sempre va ser una relíquia desitjada per catòlics així que de fet hi ha dades de com a mínim sis caps o parts de cap de Sant Jordi. Així a un inventari del 1552 de la Capella de Sant Jordi del Castell de Windsor a Anglaterra (recordeu que n’és patró d’Anglaterra) apareix llistat un cap de Sant Jordi amb un casc d’or.
(Per cert Maria Aurèlia Capmany va escriure una novel•la sobre la recerca del mateix, titulada “El Cap de Sant Jordi” editada per Planeta l’any 1988)



Quan de Voràgine va escriure la Llegenda Àurea corrien els temps de Jaume I el Conqueridor (1208 – 1276) i paral·lelament amb la Llegenda Duarada es van generar nombroses llegendes lligades a Sant Jordi. Així, a la Conquesta de Mallorca (1229) tal com s’explica al “Llibre dels Fets” (que va haver de ser escrit entre 1229 i 1276) el primer qui va entrar a la ciutat va ser Sant Jordi i el testimoni, segons el relat, va ser dels sarraïns:

Sopar de Tarragona Llibre dels Fets

E segons que els sarraïns nos contaren, deien que van veure entrar primer a 
cavall un cavaller blanc amb armes blanques. E açò deu ésser nostra creença que fos sant Jordi, car en històries trobam que en altres batalles l’han vist de cristians e de sarraïns moltes vegades. 

Aquesta descripció de Sant Jordi com a cavaller que lluita al costat dels exercits cristians apareix  també a la història de la conquesta d’ Antioquia (any 1098), aquest cop acompanyat de Sant Demetri i Sant Maurici i, al menys al món anglès, es considera que va ser adoptar ràpidament com a sant patró pels soldats.

Un segle més tard, quan Ricard I, Cor de Lleó (1157 - 1199) marxa a Palestina per conquerir Terra Santa, posa el seu exercit sota la protecció de Sant Jord  i de nou una llegenda diu que just al setge d'Antioquia, el sant els va inspirar, amb una aparició, per a obtenir la victòria.

La Creu de Sant Jordi  
El 1145 la creu vermella sobre fons blanc s'identificava amb els Templaris, però es precisament arrel la III Croada, la de Ricard I Cor de Lleó, que passa a identificar-se com a Creu de Sant Jordi. ja al segle XIII és un símbol utilitzat per nombrosos líders i entitats polítiques, que desitjaven ser identificades amb les croades.

La identificació de la creu vermella sobre blanc amb Sant Jordi arriba a ser tal que al segle XVI trobem a  Anglaterra l’obra “Spencer’s Faerie Queene "(1590 – 1596) on és denominat el cavaller de la “Creu Vermella” i apareix com a protector de la Verge.

“But on his breast a bloody Cross he bore
The dear remembrance of his dying Lord,
For whose sweet sake that glorious badge we wore
And dead (as living) ever he adored.”

“ i al seu pit duia una Creu de sang
estimat record de l’agonitzant Senyor,
pel bé de qui amb dolçor portem aquesta gloriosa senyal
i mort (com quan vivia) sempre va adorar”
(traducció en adaptació lliure EdD) 


Vull acabar aquesta post amb un poema d’Alfons Maseres (1884-1939) ja que és des de Sant Jaume dels Domenys, des d’on  estic escrivint aquestes línies i parla d'un darrer símbol d'aquest sant. la seva espasa, aquella amb que colpejà el drac.

L’espasa de Sant Jordi

Sant Jordi té una espasa – de doble tall,
que flameja en la fosca – mateix que un llamp,
i, sota el cel, diria’s – color de sang.
Amb amor la forjaren –els catalans,
car per ella assoliren – la llibertat.
Sant Jordi té una espasa – de doble tall.

Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or,
que es belluga com una – serpent de foc
i esfereeix i mata – dracs i lleons.
Quan les ires la branden – ningú no hi pot.
Quan mou la venjança – sembra la mort.
Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or.

Sant Jordi té una espasa – com un espill.
Tots els estels que brillen – s’hi ha reflectit.
El més bell s’hi quedava – soliu al mig,
com l’estel de la Pàtria – dalt del Zenit.
Sant Jordi té una espasa – com un espill.
Traïdor que s’hi mira – té mala fi.

Sant Jordi té una espasa – que dóna espant.
Amb amor la forjaren – els catalans
i és senyera i és símbol - de llibertat.
Quan flameja en la fosca – fuig el tirà.
Quan sota el sol fulgura brolla la sang,
car en terra s’ajacen – lleons i dracs.
Sant Jordi té una espasa – que dóna espant.


Molt bona Diada de Sant Jordi 2014